ELS SIGNES D'AQUESTA GREU MALALTIA SOLEN SER CONFOSOS AMB MOLÈSTIES POC IMPORTANTS
L'INFART CEREBRAL ÉS LA PRIMERA CAUSA DE MORT EN DONES A CATALUNYA I LA TERCERA EN ELS HOMES
DIVENDRES, 9 DE DESEMBRE DEL 2016 - 23:00 CET
Salvador V., de 89 anys, veí de la Barceloneta, es va adonar, un dia del setembre passat, que alguna cosa rara li passava quan va constatar que no podia explicar a la seva filla que la sastreria que buscaven era al carrer de Provença. No passava del «P… P…P…», encara que ajuntava els llavis i inflava les galtes. No obstant, no es va espantar. Ella sí que va percebre la gravetat del moment, i va córrer al mòbil. Va trucar al 061. El seu pare estava patint un ictus del qual no era conscient. L’ictus, o infart cerebral, conegut com a embòlia el segle passat, no és tan temut ni conegut com el que afecta el múscul miocardi del cor, encara que un i altre coincideixen a deixar unes seqüeles susceptibles de limitar greument la resta de la vida, o de suprimir-la.
«Moltes vegades, els símptomes de l’ictus es malinterpreten i, com que en el 99% dels casos no fa mal, no és estrany que no se’ls doni la importància que tenen, especialment en els primers moments», assegura el doctor Jaume Roquer, responsable de l’àrea de Neurologia de l’Hospital del Mar, de Barcelona, on atenen més de dos ictus diaris.
La mortalitat deguda a les dues malalties és diferent, inferior en l’ictus, però l’obstrucció del reg sanguini cerebral és la primera causa de mort entre les dones a Catalunya i la tercera entre els homes, després de la patologia cardíaca i el càncer de pulmó. És, així mateix, la principal causa de discapacitat en homes i dones.
UN ESTRANY MAL DE CAP
L’ictus és una crisi brusca i indolora –a vegades la precedeix un fort i estrany mal de cap– que interromp la circulació sanguínia que transporten les artèries cerebrals. Això pot passar de forma massiva i fulminant, com quan un d’aquests vasos sanguinis rebenta i dóna lloc a una hemorràgia que, atesa la inaccessibilitat de la zona inundada i la impossibilitat òssia del cervell per expandir-se i allotjar temporalment la sang dispersa, implica un alt risc de mort. Però l’ictus hemorràgic representa no més del 15% dels accidents cerebrovasculars. Els hospitals catalans atenen cada any una mitjana de 13.000 persones que aconsegueixen arribar al centre sanitari en les hores immediates a l’inici de l’ictus: més del 85% són de tipus isquèmic, la resta, hemorràgic. Com passa amb l’infart cardíac, no hi ha dades sobre quantes persones moren per un ictus sense haver arribat a l’hospital.
L’ictus isquèmic sorgeix de l’obstrucció parcial o total d’una o diverses de les artèries que porten la sang des del cor fins al cervell, cosa que dóna lloc a un insuficient reg sanguini dels centres neuronals que dirigeixen totes les funcions de l’organisme humà. Aquesta obstrucció la causa un coàgul de sang que tapona el vas, o una porció de matèria grassa que s’ha desprès de les parets de l’artèria. El temps que inverteix aquest obstacle a taponar completament l’artèria ocupada, i la supressió de neurones que es produeix en aquest espai, determinen el futur de qui el pateix.
MAI SÓN BESTIESES
«La resistència d’una neurona que no rep sang és impredictible, algunes pateixen lesions irreversibles als 5 o 15 minuts després d’iniciar la isquèmia –afirma Roquer–. De forma general, es considera que les primeres sis hores són les definitives, tant des del punt de vista de la supervivència com de les seqüeles».
Perdre la visió d'un ull,sentir que una part del cos no té força o no poder pronunciar les paraules, són signes d'ictus
La informació de què disposi aquesta persona sobre el que li està passant és, per tant, clau. Encara que per la seva raresa puguin semblar una tonteria, no s’haurien mai de considerar així els senyals que percep qui acaba d’iniciar un ictus isquèmic. Perdre la visió d’un ull, o veure només una quadrícula de l’espai amb un o dos ulls; sentir una evident falta de força en una part del cos –el braç i la cama esquerres, o els drets–, notar que mitja cara s’ha tornat insensible, com de suro, i que la boca es torça a l’intentar parlar són detalls que han de fer mobilitzar immediatament qui els percep en si mateix o en una altra persona. O, com li va passar a Salvador V., la impossibilitat de pronunciar les paraules que s’intenten vocalitzar.
El tractament que reben aquestes persones està determinat pel temps transcorregut des de l’inici de l’ictus. Si no han passat més de tres o quatre hores des que el pacient va identificar algun símptoma, el procés pot consistir a localitzar amb proves d’imatge el punt en què es troba el trombe obstructiu i intentar que es dissolgui per mitjà d’una injecció endovenosa de substàncies trombolítiques. L’objectiu és sempre obrir el pas sanguini.
Aquest tractament, no obstant, té una eficàcia limitada en els ictus greus o de localització complexa, que és el cas del 25% dels ictus isquèmics. Les últimes innovacions per a aquests pacients, entre elles la que els hospitals Vall d’Hebron, Clínic, Bellvitge i Germans Trias van publicar a la revista New England Journal of Medicine, consisteixen a introduir microcatèters a través de l’artèria femoral fins a arribar al cervell. Allà, aquest ínfim dispositiu busca l’artèria taponada i estén sobre el coàgul obstructiu una malla que el captura i extreu a l’exterior. Si tot surt bé, l’èxit està assegurat.
1. Un codi que accelera l'assistència
El 2015 van morir 29.000 persones a Espanya per un ictus, i 81.000 a causa d'un infart de miocardi. Des del 2006, el temps d'atenció de l'ictus s'ha reduït un 50% a Catalunya, amb l'aplicació del Codi Ictus, que enllaça les ambulàncies d'urgències amb una dotzena d'hospitals. Els centres implicats en aquesta atenció són Vall d'Hebron, Clínic, Bellvitge, Can Ruti, Sant Pau i Hospital del Mar, a Barcelona, i les residències sanitàries de Girona, Lleida i Tarragona, entre altres.
2. A l'arribar, el pacient no és un desconegut
Des de l'ambulància adscrita al Codi Ictus, es transmeten al centre sanitari més pròxim al domicili del malalt les constants de qui pateix l'ictus i els seus símptomes visibles. Quan arriba a l'hospital, un equip mèdic està preparat per acabar el diagnòstic i aplicar el tractament del pacient, cosa que accelera de forma substancial el procés en uns moments en què el temps és determinant. Salut calcula que aquest protocol ha salvat la vida de 1.700 persones en el decenni que porta en funcionament.
3. Mortalitat si hi ha hemorràgia cerebral
La mortalitat de qui pateix un ictus pel trencament d'una artèria cerebral és molt superior a la causada per l'ictus isquèmic. L'hemorràgia cerebral afecta unes 1.500 persones cada any a Catalunya. D'aquestes, un 15% moren en les primeres 24 hores posteriors a l'accident cerebral. Un altre 25%, mor en la primera setmana i un percentatge similar tres mesos després. El tractament d'aquests vessaments és inviable en nombroses ocasions, ja que l'accés al cervell és impossible.
4. Hipertensió, diabetis, colesterol elevat
La situació fisiològica que precedeix un ictus és similar a la que antecedeix un infart de miocardi. Patir hipertensió arterial, diabetis tipus 2 -vinculada a la dieta-, alts nivells de colesterol a la sang i no fer exercici físic són, a més de l'hàbit de consumir tabac, els principals factors desencadenants d'un ictus. També incideixen les situacions puntuals de màxim estrès emocional per precarietat laboral.
5. Atenció a la fibril·lació auricular
Les persones que pateixen fibril·lació auricular estan en risc de patir un ictus si no reben tractament anticoagulant. En aquests casos, les aurícules cardíaques no es contrauen de forma adequada i cada batec deixa un romanent de sang en la part inferior de l'aurícula. Amb el temps, aquesta sang es coagula i, en ocasions, la petita massa formada es desprèn i avança per el corrent sanguini, amb la possibilitat que taponi algun vas estret i causi un ictus.
6. La mateixa prevenció que en l'infart cardíac
Seguir una dieta baixa en calories, o en què predominin verdura, llegum, peix blau o blanc, i poca carn vermella i embotits, és una forma de prevenir un ictus. Les pautes són idèntiques que quan s'intenta evitar un infart de miocardi. Aquestes mesures no funcionen, o ho fan escassament, adverteixen els metges, si no es complementen amb exercici físic regular i més o menys intens. Les persones que han superat un ictus, i qui ha patit un infart, ha d'incorporar l'exercici a la seva vida quotidiana.
Article extret de El Periódico.
Consultar a http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/sanitat/els-signes-daquesta-greu-malaltia-solen-ser-confosos-amb-molesties-poc-importants-5674427
El ‘Sense ficció’ dóna llum als serveis perquè persones amb discapacitat accedeixin a la sexualitat
NÚRIA JUANICO Barcelona
El Jesús i la Carmen durant un moment del reportatge Jo també vull sexe! / CCMA
“Sóc una persona. Vull estimar i ser estimat”, afirma amb contundència el Jesús. Ell, que pateix diverses malformacions i es desplaça en cadira de rodes, és el primer testimoni de Jo també vull sexe!, un reportatge del Sense ficció de TV3 que posa sobre la taula l’existència de serveis d’assistència sexual per a les persones amb discapacitat funcional o intel·lectual. Els primers passos del Jesús com a usuari d’aquest servei exerceixen de fil conductor del documental, que està dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis i s’estrena avui a les deu de la nit.
L’assistència sexual és en terra de ningú a Espanya. No està reconeguda com una professió i, per tant, no està regulada, però tampoc està prohibida. Es tracta d’una activitat laboral que es mou en el terreny de l’alegalitat, mentre que en altres països d’Europa és una feina reconeguda i legal. En alguns casos, fins i tot, està subvencionada per l’estat. Jo també vull sexe! fa d’altaveu d’algunes persones que l’exerceixen i d’altres que en són usuàries per mostrar com aquest servei, encara emergent a Catalunya, pot suposar l’única manera d’accedir a la sexualitat per a la gent amb discapacitat. “Vam trobar-nos amb aquest tema fa tres anys, quan estàvem elaborant un reportatge sobre gent afectada per la poliomielitis durant el franquisme. Aleshores era una qüestió molt incipient”, explica Ricard Belis. Des del seu punt de vista, el documental “arriba en el moment oportú”, perquè “tant els treballadors com els usuaris de l’assistència sexual volen explicar la seva situació i sortir de l’armari”.
El reportatge del Sense ficció recull les reclamacions de les persones amb discapacitat per poder viure amb plenitud els seus drets sexuals. Alguns relaten que els cuidadors no volen assumir les tasques dels assistents sexuals i lamenten que de vegades l’entorn els negui l’accés a la sexualitat a través d’acompanyants íntims i eròtics, que sí que ofereixen aquest servei. D’altres confessen que han descobert el sexe gràcies a l’assistència sexual i que l’experiència els ha ajudat a agafar seguretat i a guanyar autoestima, alhora que demanen que la societat obri la ment. “ He de pagar perquè toquin el meu cos. I des que ho faig em sento molt bé, és com una teràpia”, afirma la Inmaculada Hernández, que és usuària del servei. El documental també mostra com, en algunes situacions, els familiars més propers són els que opten per buscar una assistència sexual per als seus parents. “Hi ha hagut mares que han masturbat els fills abans de buscar-los una assistent. Jo ho respecto, però per a mi és anormal”, diu Montse Salat, que va contractar una assistent sexual per al seu fill, que té problemes de mobilitat causades per un coma profund.
Els assistents sexuals també exposen les seves motivacions i reflexions al reportatge, on deixen clar que no fan voluntariat però que ajuden les persones amb discapacitat a tenir sexualitat. Ruth Raventós, que es dedica a oferir aquests serveis, explica que “a aquests cossos els canvien, els renten, els asseuen en una cadira però mai són abraçats ni tocats” i assenyala que a ella li inspiren “tendresa i amor” i li donen “una lliçó de vida”. Entre els assistents i els clients sovint hi ha associacions sense ànim de lucre com Tandem Team que els posen en contacte sense rebre cap remuneració econòmica a canvi.
Dues visions sobre l’assistència
De la mateixa manera que el documental aplega testimonis amb discapacitats diverses, també exposa les opinions de col·lectius que estan a favor de l’assistència sexual però que la conceben des de punts de vista diferents. “Tandem Team entén que els acompanyants no són només les mans de l’usuari, sinó que també poden practicar sexe junts. Altres col·lectius, com els impulsors del documental Yes, we fuck!, veuen l’assistent sexual com una persona que només ajuda l’usuari a accedir al propi cos”, matisa Belis, que subratlla que al reportatge han intentat plasmar les dues visions.
A Jo també vull sexe! hi apareixen tres escenes en què els usuaris i els assistents sexuals inicien el servei. “Són escenes reals pactades amb els protagonistes. Ells ens van dir fins on volien arribar amb les càmeres al davant, després nosaltres ens vam retirar discretament”, explica el codirector del documental. Aquestes tres escenes són, segons Belis, “el punt més delicat del reportatge, perquè era un terreny que no havíem explorat mai, però creiem que s’havia de mostrar”.
Malgrat que el Sense ficció s’enfronta a “dos tabús”, la sexualitat i la discapacitat, i aborda qüestions que formen part de la vida íntima dels testimonis, el codirector del documental destaca que “ha sigut sorprenentment fàcil” trobar gent que volgués explicar la seva experiència a la televisió. “Hem conegut gent amb moltes ganes de parlar. Per a nosaltres, donar-los veu era un deure professional”, diu Belis.
Visita l'article al web de l'Ara.cat a través de l'enllaç http://www.ara.cat/media/Lassistencia-sexual-surt-larmari_0_1696030402.html Si vols veure el reportatge, visita l'enllaç http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/jo-tambe-vull-sexe/video/5634098/
La cadira de rodes elèctrica més lleugera del mercat Dues
de les assignatures pendents de la indústria de les cadires de rodes
elèctriques era fer una cadira més lleugera i més estètica. La
majoria de les cadires del mercat tenen un pes que oscil·la entre
els 50 i els 90 quilos, cosa que les fa poc pràctiques a l'hora de
viatjar, o fins i tot d'entrar en un ascensor. A més a més,
aquestes cadires acostumen a ser molt complexes per tal d'ajudar les
persones amb dependència total, però no s'ha d'oblidar que no són
les úniques usuàries d'aquest producte. Hi ha moltes persones grans
amb dificultats per caminar, i també joves, que són reticents a fer
servir un aparell que sembli ortopèdic i sigui tan visible.
Amb
la voluntat de donar una solució a aquests inconvenients, apareix la cadira
Zinger. Combina una estètica cuidada i discreta amb els últims
avenços i materials, que fan que sigui la més lleugera del mercat
(18 quilos). Gràcies a aquestes característiques i al seu sistema
de plegatge instantani, Zinger és una cadira ideal per viatjar,
pràctica per anar en avió o en autobús, fàcil de ficar al maleter del cotxe o a l'ascensor, còmoda per moure's per casa, per seure a taula o per
passejar.
Aspectes clau de la cadira Zinger: Lleugeresa: té un pes total de 18 quilos. Resistència: pot transportar un màxim de 113 quilos. Llibertat: s'adapta a espais exteriors i interiors. És fàcil de transportat i el fet de no tenir manillar frontal permet que encaixi en una taula de menjador o en un escriptori.
Personalització: el color i els accessoris es poden personalitzar.
Facilitat d'ús: té un sistema de control revolucionari que gairebé no requereix moure els braços.
Transport: es plega fàcilment.
Autonomia: la bateria dura 13 quilòmetres i es carrega en només 3 o 4 hores.
Sense muntatge: es vénen a punt per fer servir.
Acompanyament: disposa d'un kit caminador per poder portar una persona asseguda a la cadira.
Como consecuencia
del desarrollo de ciertas patologías o del consumo de ciertos fármacos, con la
edad se desarrollan tendencias hacia el sedentarismo o el aislamiento social.
El ocio cumple un papel fundamental para combatirlas, ya que contribuye al
bienestar de los mayores, tanto físico como mental. . “La estimulación cognitiva es beneficiosa
a la hora de desarrollar la agilidad mental y retrasar la aparición de
enfermedades neurodegenerativas. Además, la práctica de actividades físicas
estabiliza enfermedades comunes en los mayores como la hipertensión o la
diabetes y favorece la reducción del consumo de fármacos”, asegura David Curto,
jefe de Gestión Asistencial de Sanitas Mayores.
Fuente Bibliográfica: Balance Sociosanitario.
Dependencia. Jueves, 2 de Junio 2016.
Alba Emoting™es un método
científico de inducción, modelación y vivencia de las emociones desde el
cuerpo, que permite a toda persona conectarse físicamente con sus emociones
básicas a través de unas formas de respirar determinadas, acompañadas a su
vez, de las posturas corporales y los gestos faciales correspondientes.
Estas acciones
respiratorias, corporales y faciales precisas, ayudan a cualquier persona a expresar,
reconocer y modular creativamente sus propias emociones, a reconocerlas mejor
en los demás y a transmitirlas a terceros sin ambigüedad.
Servei de Perruquería i Pedicura Geriàtrica a domicili
Hem establert un estret llaç de col·laboració amb una empresa dedicada a la Perruqueria
i la Pedicura Geriàtrica a domicili, molt especialitzada en persones de mobilitat
reduïda.
El primer servei serà
totalment gratuït perquè ho pugui valorar.
Persona de
Contacte: IMMA MORALEDA
Telèfon: 640 37 42 60
Quan es posi en contacte, recordi comentar-li que truca de part de 5 Serveis.
dilluns, 18 d’abril de 2016
5 Serveis con Ecuador
Tras el
desastre natural del Terremoto del sábado 16 de abril de 2016, 5 Serveis se
solidariza y apoya a todas las personasafectadas y a sus familiares manifestando
nuestro profundo dolor.
Todo el
equipo de 5 Serveis espera que la recuperación sea lo menos traumática posible.
ElServicio de Ayuda a Domicilio (SAD) permite a las personas en riesgo de vulnerabilidad continuar viviendo
en su domicilio y entorno familiar con calidad de vida y en condiciones de seguridad.
A pesar de los evidentes beneficios que aporta a los usuarios y sus familias,
el servicio no tiene la implantación que se merece. Si bien es cierto que la
aplicación de la Ley de Dependencia ha impulsado la prestación del SAD, aún
queda mucho camino por recorrer. Camino en el que, cada vez más y teniendo en
cuenta las limitaciones presupuestarias del sector público, el cliente privado
tendrá un mayor protagonismo. En este reportaje, diferentes operadores analizan
la situación actual del Servicio de Ayuda a Domicilio, así como sus
expectativas y retos de futuro.
Tras la implantación del Sistema para la Autonomía yAtención a la Dependencia(SAAD), existen dos categorías del Servicio de Ayuda a Domicilio (SAD):
• La orientada a personas en situación de riesgo, que viven en sus domicilios
en situación de soledad, con pocos apoyos o dependencia leve. Es decir, la
tradicional prestación de los servicios sociales municipales.
• El SAD del Sistema de Dependencia, que atiende los grados I, II y III.
La doctora en Medicina i Premi ACRA 2015 a la millor
trajectòria professional, Mercè Boada, ens explica els reptes de present i
futur en una entrevista que hem mantingut recentment a la seu de la Fundació
ACE.
Boada ha agraït el reconeixement d’ACRA a una trajectòria presidida per
l’excel·lència en la recerca de malalties neurodegeneratives, i es mostra
confiada en la cura de l’Alzheimer.
Font Bibliogràfica: Revista
ACRActiva. Març 2016.
Si vols llegir l’entrevista completa, visualitza aquest pdf, paga la pena (des de la pàg. 7 a la 10)
Gozar de buena salud cerebral en todas las edades siguiendo unas claves
cotidianas, está al alcance de todos.
Alimentar bien las neuronasdieta mediterránea y en general aumentar
el consumo de fruta, verdura, legumbres, frutos secos, aceite de oliva extra virgen y pescado azul.
Retos para estar alertaEl cerebro tiene que aprender tareas nuevas que nos
resulten motivadoras (aprender a tocar un instrumento o un nuevo idioma).
EjercicioPracticado de forma regular: bailar, caminar o ir al
gimnasio. Cortisol en su justa medidaUn poco de estrés de vez en cuando es saludable.
Vínculos socialesMantener relaciones interpersonales reales y cercanas,
donde importe el contacto con el otro y sentirse apoyado es esencial.
Hora del 'reset'Descansar bien es básico para poder fijar recuerdos,
consolidar la memoria y aprendizajes y neutraliza los radicales libres que
oxidan el cerebro.
Entrenar aptitudesLos juegos de acción y rápidos benefician diversos
aspectos de la cognición, fomentan el aprendizaje y la plasticidad cerebral.
Evitar los microictusLos fumadores presentan un
deterioro de sus capacidades mentales a una velocidad cinco veces más rápida
que aquellas de la misma edad que no fuman.
Fuente Bibliográfica: Magazine
Digital. Texto de Cristina Sáez 14/02/2016
Vale la pena seguir el artículo íntegro, no te lo pierdas, picha aquí
dimarts, 19 de gener de 2016
¿Buscas un
paso previo a las Residencias?
Entra enjoyners.esy descubre
propuestas de hogares familiares con lo mejor de un hogar y de los
cuidados cualificados.
○
Busca y elige
el hogar que más te encaje.
Fíjate en la familia
anfitriona, sus fotos, los servicios que puede dar y a
qué precio y no te olvides de mirar los comentarios y valoraciones sobre
ellos!
○
Disfruta
tranquilo de tu experiencia joyners.
Con nuestra ayuda y seguimiento para
garantizar a ti, y a tu familia, que la experiencia marcha según tus
expectativas.
¿Estabas buscando algo así? Pues entra en Joyners.es
Una nueva figura que impulsa Castilla y León desde la Consejería de Familia e Igualdad de Oportunidades:
Con el Asistente Personal se pretende facilitar la calidad de vida e igualdad de oportunidades a las personas con discapacidad y garantiza una atención personalizada para un proyecto de vida independiente.
Principal riesgo de discapacidad en personas mayores
Las caídas son una de las causas más frecuentes de discapacidad y
fragilidad en las personas mayores. Por eso, Sanitas Residencial recuerda que
su prevención requiere de una evaluación e intervención personalizadas que
aborde aspectos como la actividad física, el ajuste de la medicación o la
revisión de los riesgos del hogar.
Fuente bibliográfica: Balance Sociosanitario.
Dependencia y discapacidad. Diciembre 2015
La incapacitación es un
proceso jurídico que se inicia cuando las enfermedades o deficiencias de
carácter físico y psíquico persistentes, impiden que la persona pueda decidir
por sí misma sobre su vida y/o patrimonio. El Ministerio Fiscal es el
responsable de dictar sentencia sobre la incapacidad, total o parcial, de la
persona y asignar el tutor que debe representar, cuidar y proteger su bienestar
y su patrimonio. La actividad del tutor, que puede ser una persona jurídica
pública o privada, es supervisada por la autoridad competente. Aunque la teoría
es clara, en la práctica surgen situaciones complejas. Si bien toda persona que
no se encuentre incapacitada está legitimada para gestionar sus intereses y ejercitar
sus derechos, en un centro sociosanitario un usuario puede estar incapacitado
de hecho (no legalmente). Entonces pueden aparecer conflictos entre los
familiares, que afectan al funcionamiento de la residencia. Por ello, es
recomendable que los centros comuniquen a la Fiscalía la existencia de un
posible usuario incapaz.
Fuente bibliográfica: Balance Sociosanitario. Dependencia y discapacidad. Diciembre 2015
